Feeds:
Entrades
Comentaris

Salinas-Humahuaca: 2a part

Segon dia d’aquest mini tour. Em llevo a Purmamarca i començo a les 9 del matí rodejant el Cerro de los siete colores passejant pel Paseo de los Colorados, perdent-me pels voltants (expressament) tardo 1h i 20 minuts. El matí és la millor hora per contemplar i apreciar els colors que ofereix la serralada.
L’autobús de l’agència em passa a buscar per l’hostal a les 11 i prenem la ruta en direcció a la Quebrada de Humahuaca, al pujar al bus, em trobo amb un de la terra, en Pere, una alegria poder parlar en català durant aquest viatge.
La Gorja d’Humanhuaca va ser clau en la guerra d’independència d’Argentina, Manuel Belgrano, advocat de professió, comprar un exercit modest per combatre contra els reialistes, per augmentar el seu efecte, vestí de militars els cactus de la gorja per on passem.
Durant el trajecte, a mà esquerra, hi veiem el jacorai maquíssim i molt important arqueològicament per contenir entre els colors que s’hi formen la capa de sediments que provocar el meteorit de fa 65 milions d’anys. La seva forma recorda a la faldilla de les natives, anomenades jacorais.

A Tilcara parem 20 minuts, una pena perquè hi ha unes runes precolombines, un jardí botànic i un interessant museu i la entrada de 10$ val pels tres. Amb aquest temps només ens dóna per veure les runes anomenades Pulkarà, que vol dir fortalesa, i al pujar-hi entens el motiu del seu topònim, al punt més àlgid és veuen els 4 punts cardinals.

El segon stop el fem a Humahuaca on dinem i hi passegem una mica. Tots els carres estan empedrats i les cases són fetes de adobe, uns totxos de fang i palla asacats als sol. És de bon tros el lloc més turístic, tot està pensat per nosaltres: comprar, comprar i comprar. Potser val la pena pel cabildo on hi ha una torre rellotge en la que surt una figura home a escala real de san Francisco Solano (nascut a Barcelona) i cada dia a les 12 en punt surt per beneir als qui passa per la plaça.

Reprenem el viatge de tornada i ens aturem a Maimarà, situat entre Humahuaca i Tilcara. El seu nom vol dir camp d’estrelles o estrella que cau, degut al meteorit que va caure a prop de la zona. Al baixar de l’autobús per fer una foto a la muntanya la paleta del pintor em trobo amb una alegria, una noia del poble em regala un penjoll i un paper amb la seva adreça. Em frego les mans, però la meva il·lusió s’acaba ràpid, ho fan totes les dones locals als gringos, els turistes. A canvi del souvenir, esperen que tu els hi envïis roba o material escolar. Pels que estiguin interessats encara que no hi hagin estat, la direcció que em van donar és

Lorena S. Hilarión

Calle Belgrano S/N

Maimarà, Jujuy

cp-4622

Seguim la ruta i visitem Urquia per veure l’esglesia de san Francisco de Paula, famosa per les seves pintures de l’escola de Cuzco feta pels indígenes. La seva importància es troba en què els hi demanaren que pintessin uns àngels, els indígenes, no sabent què és un àngel, li pregunten als interessats quina forma tenen, naturalment els hi responen que són com els homes espanyols però amb ales. Obedients, els pintors dibuixen la seva visió dels colonials afegint-los les ales. Aquests quadrats són anomenats àngels arcabucers (es veu malament perquè no deixen tirar fotos dintre l’esglesia)

El guia local ens comenta el significat de l’edifici de l’església, la torre simbolitza l’home, la finestra del centre de la façana, la dona i el mur, la seguretat i unió entre ells.

A la plaça mateix en Pere compra una bandera, la bandera wipala i representa la diversitat cultural dels poble sudamericans, és el símbols del Collasuyos (colla: senyor, eminència; suyo: poble).

L’última parada la fem a la plaça de Jujuy on només ens dóna temps d’entrar al parlament on es troba la primera bandera nacional civil d’Argentina.

purmamarca_humahuaca
Anuncis

La regió de Jujuy va ser constantment invadida, fins a 7 cops, pels realistes volen reconquerir Argentina.
Històricament, el NOA (NorOeste Argentino) va ser una de les regió més important per la independència d’Argentina i Jujuy és la ciutat que patir més les conseqüències, sent un lloc de pas natural per les tropes espanyoles provinents de Bolívia i Perú. Manuel Belgrano, per defensar-se dels atacs constants va demanar a tot el poble de Jujuy que es retires fins a Tucumant, no deixant res al seu camí, és l’animenat èxode jujeny (viquipedia). Gràcies a aquesta gesta, les tropes de’n Belgrano agafaren molta confiança. En agraïment al poble, Belgrano dissenya al 1816 la Bandera d’Argentina i la regalà als “jujenys”. L’actual és va crear 4 anys abans per l’exercici militar.
Anys més tard es discutí quins dels dos estandarts representava la nació, deixant aquesta com a Bandera Nacional Civil, al no entrar mai en combat es conserva l’original.
Actualment també és l’escud de Jujuy, curiosament Argentina té moltes regions que encara no en tenen.
Simbolisme de la Bandera Nacional Civil:

  • El gorro “frigio”, ve de França, d’on treuen els ideals propis de la revolució francesa, sent el poble que es subleva, igual que els argentins.
  • Les mans sobre el pal és el poble aixecant les seves armes per la llibertat (el barret francès).
  • El sol creixent simbolitza que està naixent una nova nació.
  • El lleuré, la victòria.
  • Els llaços vermells, el federalisme.
  • Pels colors blans i celest… és llarg d’explicar.

Salinas-Humahuaca: 1a part

L’últim vaitge que faig pel NOA (Nord Oeste Argentino) i el planifico en dos dies.
Aquest cop ens ha tocat anar amb una forgoneta per ser només 4 els interessats. El conductor-guia es diu Marcelo i ho ha fet molt bé.
Aquesta jordana segueix un mica les vies del Tren de la Nubes, i gaire bé tot el tram serà sense esfaltar. És de camí de carro perquè sinó, l’asfalt, duraria dos telediaris en època de pluja. A més, hi passen la óstia de camions (potser exagero una mica, però n’hi ha forces) i és perquè les muntanyes per on anem són molt riques en borax (usat per les bases de les paelles) i líti (per les bateries de mòbils i càmeres).
Una curiositat és que el líti és molt corrosiu, i els camions-cisterna van amb un cotxe davant obrin-los pas i, cada cop que et creues amb un d’ells, et fan un senyal amb la mà indicant-te el nombre de camions que el precedeixen, perquè actuïs amb la conseqüent precaució. Lògicament, la gent que no és de la zona, quan veu aquest senyal, no sap què pensar. Ara esteu avisats.
Seguint amb el vaitge, sortim del Valle de Lerma, que és on està ubicada Salta i ens dirigim a la Quebrada del Toro. Com ve sent de costum, hi ha dues teories pel nom Toro, la primera és que turu significa sediment en quetchua (la llengua Inca), l’altre és pel soroll que fa el riu al estiu.
Al llarg del camí ens trobem amb moltes creus als pics de les muntanyes, i era on els indígenes veneraven a la pachamama (mare terra) donant-li ofrenes com tabac, menjar, fulles de coca… per agrair el què la terra els hi ha donat. Els colonials, per implemtar i convertir-los a la seva religió, allà on veient que els locals ofrenaven, ells hi plantaven una creu, fins i tot a molts punts hi ha per fer el via crusis.
La primera parada important la fem a Tastil i a 5 minuts en cotxe hi ha unes runes inques molt importants. Tasti significa pedra que sona en cursa, llengua prèvia al quetchua i es refereix al quars  però carbonitzat, únic i que al picar-hi dona una nota. Posat en forma de xilofon sona força bé.
Al midgia el conductor ens dòna dues alternatives per dinar, San Antonio de los Cobres o seguir 30 km més i menjar en un poblet perdut  en direcció a les Salines anomenat Mojon. Optem per la 2a opció i encertem. Dino per 25$, tres empanades, cazuela con llama, sopa de verdures (aquí la sopa es pren al final o de segon plat) i de postres m’arrisco i demano anchi (farina de blat de moro barrejat amb aigua, llimona i sucre, força bo).
Passada la digestió arribem a las Salinas, un mar de sal que abasta 525 km quadrats, impressionant. Buenos Aires té 195.
Durant el camí hem vist vicuñas, llames i burros.

En direcció a Purmamarca passem per la Quebrada de Lipan.

Arribo a Purmamarca a les 5 de la tarda i aprofito l’hora que em queda de sol per mirar les vistes des d’un pujol anomenat polito.
Tot i que tinc sort i estic sol en una habitació per 8 persones, no recomano gaire l’hostal on dormo, principalment per la dutxa que està està dintre el lavabo sense cap mena de separació, ni de plat de dutxa. Ara bé, és el lloc més barato 25$, i la resta d’habitació interiors a la casa tenen bona pinta.
Sopo al poble en el lloc que em fa més gràcia, haig de revisar la meva definició de gràcia perquè menjo totalment sol i el cambrer em fot un pallissa d’història d’Argentina, Jujuy i una mica de religió i, a més, catòlica tremenda. Passo per caixa, 30$ per un pizza i un litre de birra, que de moment totes les pizzes que he provat són iguals i no valen res.
Vaig a dormir, demà seguiré…

salinas_purmamarca

El poblet de Mojon

Poblet situat en mig del no res, a 30 km de San Antonio de los Cobres en direcció a les Salinas i Jujuy.
El seu nom no fa honor a la seva singularitat, només hi viu una família de pastors, un matrimoni i tres fills, però en canvi tenen de tot:

El Tren de las Nubes

Aquest imaginari tren, dic imaginari perquè abans d’arribar a Salta se’n parlava a tot arreu, la guia Lonely planet, Internet, els amics… però als efectes, ja no existeix. El motiu és que fa 3 anys la calefacció del tren no va funcionar correctament, amb la mala sort que coincidí amb un inusitat front fred, deixant a més de 500 passatgers a dalt de tot de la muntanya, a uns 4500 metres. A sobre, l’empresa adjudicada del trajecte no tenia plan B i van haver de baixar-los en bus, l’últim grup arribà a Salta a les 4 de la matinada.
Per complicar més les coses, l’empresa es va fer propietària del copyright del nom “El Tren de la Nubes” i tots els seus derivats i idiomes. Des de llavors que ningú s’ha fet càrrec d’aquest impressionant tour. Fins fa poc, un tribunal dictà que aquest nom era, i és,  de domini públic.
L’origen del nom bé dels anys 73-74 quan un fotògraf, per fer-ne publicitat, demanar al maquinista que, un cop fossin al espectacular viaducte de de 64 metres d’alçada, obrís la xemeneia de la locomotora per treure el fum i poder fer la foto en perspectiva des d’una de les finestres del últims vagons, com feia un dia fred, tot el fum es condensar al costat del tren, fent l’efecte d’un núvol.
A que és maca la història?
Pels qui encara teniu esperances de pujar-hi, les plegaries us han fet efecte. Diuen que  a l’agost arreglaran les vies i tornarà a sortir en circulació. Per altra banda, hi haurà tres tarifes, una pels residents a Salta, una altra per la resta d’argentins i, la que costarà uns 150 dollars, pels turistes.

La fulla de coca

És bastant paradoxal el tema del consum de la fulla de coca. Aquí es com qui pren un carmel o tabac. Ara bé, l’exemple que hem donen es força aclaridor, no perquè et prenguis raïm t’emborratxes, doncs igual amb la fulla de coca, l’he provat i no fa res d’especial, però fa gràcia masticar-ne. Un altre punt ambigu és que ara mateix és totalment legal el seu consum arreu del país, però en canvi el seu cultiu està penalitzat, important-la de Perú i Bolívia.
Es sol prendre amb una mica de bica (bicarnobat sodic) en la punta de la llengua per assimilar les seves propietats: és un bon digestiu i és un estimulant, i per tant combat la fatiga i la falta d’oxigen, i et treu la gana, que, per contra, en grans dossis pot provocar anèmia.

Per assaborir-la només s’han de prendre unes 10 fulles i col•locar-les entre les genives i la galta, no cal masticar-la. La venen en  la majoria de kioscos .

Cachi

Situat a 2280 metres sobre el nivell del mar i a 157 km de Salta, Cachi és el primer viatge que faig amb agència (Turismo la Posada, C/ Buenos Aires 94) de la qual n’estic força content ja que el guia (Cesar), el conductor (Sergio) i la resta de passatgers (13) m’han servit de molta ajuda per aquest trajecte i els que faré.
La primera parada que fem és a Chicoana, on expliquen el motius pels quals, antigament, les places estaven envoltades per parets de poca alçada, i era per protegir-la dels animals i no hi entressin i es mengessin les plantes i arbres.
Al llarg del Valle de Lerma, el guia ens explica que, junt amb Jujuy, Salta fabrica el 80% de la producció de tabac de tota Argentina. Es cultiven dos tipus, el virginia, que l’assequen amb estufes de gas o llenya, i el criollo, sacat directament al sol. Mentre va parlant, pots anar veient a banda i banda de la carretera les fàbriques.
A poc minuts entrem en la part interessant del viatge, igual que a Cafayete, el seu trajecte.
El primer punt i parada (únic lloc per aprofitar per anar a “los baños”) es troba als peus de Torreon de la Cresta i és on aprenen a volar els condors, fins i tot n’hem apreciat algun des de molt lluny.
Té una bonica historia el condor, segons explica el conductor, pel què es veu, és un animal fidel de per vida a la parella (com diu el “chofer” igual que els homes, que es suïciden al anar amb una altra dona, cachondo el tio), doncs quan la parella es mort, el mascle es tira en picat des de gran alçada treien-se la vida. També, segueix dient, que quan són grans i ja no poden caçar es trenquen el bec per morir de gana. Bueno, qualsevol el contradiu.
Mentre vas pensant si la història és certa o no, entres en la Cuesta del Obispo i, a dalt, parem en un mirador on contemplen un condor de, relativament i amb molta sort, bastant a prop. Originàriament és deia “Cuesta del obispo durmiente” fent referència al lloc, que és el propi mirador, on descansava un bisbe de la zona al recorre tota la zona i predicar.
El punt més àlgid del trajecte és la Piedra del molino, lògicament, hi ha una pedra d’un molí, i hi estar des de que la van voler arreglar i, al pujar-la al carro, no van poder, i van dir, allí te quedas. A part hi ha un petit santuari.
Si en aquest punt no t’has marejat ja, vol dir que no t’has apunat i no tens el sistomas típics els efectes d’haver pujat 1000 metres en tan poc temps. Per evitar aquest efecte de falta d’oxigen, s’ha de coquear” que és mastegar la planta de coca, situant unes 10 fulles al costa de les genives. Tot i que és totalment normal per aquesta regió i es ven en la majoria de “colmados”, és il·legal completament, per tant, que ningú es faci il·lusions per treure-la del païs.
Al baixar per l’altra banda d’aquesta serra subandina, s’entra al Valle Encantado i és l’atracció principal d’aquest parc natural (Parque Nacional de los Cardones) amb la seva impressionant carretera totalment recta, anomena Tintin. Segons el chofer, es considera que una carretera és recta quan es desvia, com a molt, 7 cm, aquesta s’esbiaixa només 3 cm, el més impactant, és que està feta pel Incas (es suposo que l’asfalt no). Hi ha dues teories perquè rep aquest nom, pels sorolls que feien els propis Incas per comunicar-se a llarga distància, o pel so que fan unes llavors d’un arbre autòcton.
Al final de tot d’aquesta recta es troba el poblet de Payogasta, que ve de paya (blanc) i gasta (poble), encara no fa honor al seu nom. Sense cap més remei, hi varem dinar, va costa 40$ (tamala, cordero al horno i aigua), boníssim.
Havent dinat, partim cap a Cachi, on només ens donen una hora per passejat pel poble, una pena perquè, gràcies a una alemanya que venia amb nosaltres, m’entero que hi ha unes runes arqueològiques a 2km. Tot hi aixó, junt amb el guia i dues noies, visitem el cementiri que, gràcies a la meva Mare, he après que és el lloc amb millor vistes d’un poble, i , com sempre diu la seva el condutor, “ Es la zona más solicitada del pueblo, todo el mundo se muere por ir a vivir”. També és on hi veiem un animal carronyer típic d’aquí, el carancho.
La tornada es fa pel mateix lloc, però val igualment la pena ja que totes les vistes canvien els colors per la inclinació del sol. Un exemple: matí i tarda del Torreon de la Cuesta.

cachi