Buenos Aires

Com de costum, tan bon punt arribo a la ciutat, em dirigeixo a un centre d’informació i el més inesperat passa, em donen informació, em donen una guia amb itineraris de cada barri, molt útil.
El dia 24, després d’aterrar a la terminal i deixar les maletes al hostal Tango & Toros (no sabia que es deia així fins que era massa tard) faig el casc antic, als voltants de la plaza de Mayo:

• Basílica de Santo Domingo
• Casa Rosada
• Cabildo
• Catedral Metropolitana
• Banco de la Nación
• Hem deixo la Casa de las Luces perquè obren a les 15h
• Visito en Museu de la Ciutat (situat al costat d’una farmàcia centenària) i l’Etnològic.

Segueixo caminant en direcció a Puerto Madero.

• Monument a Colon
• Correu central, un edifici que abraça tot una illa(100×100m) i on em descuido de visitat un petit museu de correus.
• Un cop a Puerto Madero veig
• El pont de la Dona, fet per Santiago Calatrava
• La fragata Sarmiento i el seu museu
• No visito la reserva “Ecològica constanera Sur”

Dia 25:

• Iglesa Nuestra Señora de Belén
• Pasaje la Defensa
• Plaza Dorrego
• Començo a donar-me compte que aquí també hi ha cotxes de museu.
• En el parc Lezama contemplo una església ortodoxa

Dia 26, No puc veure el museu d’art modern perquè obren a les 11 i són les 9:30, segueixo direcció Boca
Un cop a Boca:

• Un mural escenogràfic.
• El teatre Galpón de Catalinas que van crear el mural anterior.
• L’estadi de la Bombonera, l’estadi del Boca Juniors. Per veure el seu museu i l’interio, 30 pesos.
• El Caminito.

Després de dinar pel barri (em foto un bon bife de lomo, un solomillo vamos, de puta mare) “agarro” el bus 152 i baixo a la plaça San Martin per veure el barri el Retiro:

• Museu Fernández Blanco
• Façana del Palacio San Martin
• L’edifici Kavanagh
• La torre dels anglesos
• No visito l’estació de tren de Retiro

Dia 27, barri de Palermo, agafo el metro fins la plaça Italia, veig:

• Zoo, costa 15$ i dintre pots comprar menjar per donar als animals.
• Jardí japonès on coincideixo amb el dia de Tanabata i es celebren una sèries d’activitats: vall masculí japonès, explicació del Tanabata, papiroflèxia,
• Jardí botànic, gratuït.

Parque Nacional Esteros de Ibera

La millor manera per accedir-hi del nord d’Argentina és des de Posadas on només surten uns coletivos especials els dimarts i dijous a les 8 del matí i poder passar la nit a Colonia Pelegrini. En pillo un i em costa 130$, una brutalitat comparant lo prop que està, 200km, però veient que he anat completament sol i amb un carretera, per dir algo, sense asfaltar, plena de fang i amb necessitat d’usar cadenes… menys mal del conductor i que el camió és un 4×4 perquè sinó… i això que tardo 7h en arribar!
Dormo en l’hotel Ñande reta que també organitzen excurisions amb llanxa i un tomb pel parc. Surt car, 420$ tot plegat.
Al marxar cap a Buenos Aires tinc tres opcions, tornar a agafar el mateix colectivo, això comportaria quedar-me una nit més, fer-ho en transfer (un cotxe particular que costa 300$) o comprar un bitllet en el bus regular per 30$, que surt tots els dies a les 17h. Tots fant l’última parada a Mercedes on hauré de comprar un ticket nou cap a al Capital Federal.
El parc està ple de vida, hi ha moltíssima fauns, molts ocells i animals reacustumats a l’home. També es que he tingut sort, però no està gents massificat i el poble tampoc és turístic.

Posadas, San Ignacio i Encarnación (Paraguai)

Per veure les runes de San Ignacio Mini dormo a Posadas, a una hora en omnibus. Són unes runes de les tantes ciutats que van fer els Jesuites amb els natius.
Aprofitant que estic al poble de San Ignacio, visito el museu de l’escriptor Horacio Quiroga, que si no fos per la guia, no sabria ni qui és (viquipedia). La seva casa-museu es troba a 2km del centre del poble i no hi ha transport, bueno si, les meves cames. Pel tute que em faig no ser si val la pena haver-ho vist, ho sabré després de llegir algun llibre seu i poder entendre d’on treu la imaginació pels seus contes.
L’endemà el passo a Encarnación, Paraguai, per dir que hi he estat i perquè em van comentar que hi havia bons preus en quan a dispositius tecnologics. I és cert, però m’imaginava que més. El trajecte el faig amb barca, creuant el riu Paranà, és la manera més ràpida per arribar-hi. El què m’ha fet més gràcia són els seus busos, cossin primers d’Argentina.

Iguazú: “Epetacular”

Passo dues nits a Puerto Iguazú, i aquí bé la meva primera patillada, si, si, patillada i no parrillada, perquè em claven per la patilla 140$ al hotel Tierra colorada per nit i ho trobo un escàndol en comparació amb altres llocs, però es el que té no haver comparat abans.
En el fons no tenia cap més elecció, arribava a les 6:45 des de Corrientes i volia un hotel prop de la terminal d’omnibus per deixar les maletes i contemplar les cataratas ben aviat i estalviar-me la multitud.

Els dos dies van anar així:

• Dia 17/07/08: Iguazú des d’Argentina: L’entrada costa 40$ i hi afegeixo el tour (150$), la gran aventura, que consta d’un passeig en camió durant 8 km, que m’ho podria haver estalviat, i una aproximació amb una peazo zodiac a les catarates, acabes batejat. Dintre el parc ho miro tot: l’illa San Martin, circuit inferior, circuito superior, el sendero Macuco i la Garganta del Diablo, que s’hi va amb un trenet. Entro a les 9 i surto les 17, acabo destrossat.
• Dia 18/07/08: Iguazú des de Brazil: Només té un circuit gratuït amb l’entrada però té unes vistes molt més panoràmiques que les d’Argentina. Amb dues hores ho tens tot fet. Al sortir hi ha la opció de contemplar tot el parc des d’helicòpter per 100 dolars, és tentador. I Al costat, ha 100m, hi ha una zoo d’aus, rèptils i papallones que t’amplien els motius per passar a Brasil.

• Dia 18/07/08 (nit): Iguazú des d’Argentina (nit): El dia abans reservo per tornar a visitar les cataratas del costat argentí, però a la nit, els dies de lluna plena organitzen visita més sopar, una altra visió “epetacular”.

No vaig tenir cap problema per la moneda a Brasil, tan als autobusos com els parcs i llocs de souvenirs et fan al canvi multiplicant per 2 els Reals perquè sortissin Pesos, quan la divisa està 1 a 1′7 però bueno…

Corrientes

Connectat amb Resistencia pel pont General Belgrano,corrientes es troba a 20km.
Al arribar-hi, el riu Paranà em fa de mar i li dono tots els punts per ser la ciutat en què hi estic més a gust (com a mínim de moment).
M’ha decebut un punt el murals dels carrers, ja que la comparaven amb nombre i bellesa amb les escultures de la ciutat veïna. Però tot ho ha arreglat el seu passeig costaner on em trobo de sobte amb un mini zoo força entretingut i l’esperada posta de sol, molt nostalgica.

corrientes

Resistencia

Deixo Salta a les 18:30 i en la terminal prenc el colectivo de fletchabus. Em costa 114$ per semi-cama i dormo semi-poc. Arribo a Resistencia cap a les 6:30 on hi passaré dues nits al Gran hotel Royal per 170$ en total.

A primer cop d’ull Salta i Resistencia són iguals però vas passejant i et vas fixant en petits detalls que marquen les diferències.

Totes dues tenen el centre en una plaça, aquí és la del 25 de Mayo i és el doble o triple de gran.
La gent condueix igual de malament, no saben qui té preferència, el que és un pas de vianants, el carnet de conduir… Però al ser els carrers més amples, quan creues, et dóna més sensació de perill, tota una aventura.
La flota de cotxes si que varia i no es veuen tants cotxes dels picapiedra. Ara bé, els autobusos i taxis si que haurien de fer un pensament.
Aquesta ciutat és coneguda per les seves estàtues als carrers i té el seu encant a l’hora de passejar, encara que alguna d’elles estan mutilades i pintades amb tipex, sobre tot les de la temàtica de dones nues.
Cada dos anys s’inaugura un bienal d’escultures i la d’enguany no hi arribo per dos dies, encara que hi veig els preparatius.

També visito un museu molt pintoresc, el Fogon de los Arrieros, altament recomenable.

Museu Fogon de los Arrieros

Fundat l’any 48 per Aldo Bolgietti, impulsor també de les estàtues al carrer de la ciutat de Resistència, es creà com a lloc de trobada per poetes, escriptors i artistes per impulsar un compromís de l’art per la ciutat.
Actualment segueix sent un centre cultural on s’hi fan conferències, teatre, reunions… Però es pot visitar com a museu per recordar la seva època d’esplendor.
S’hi pot trobar molt d’humor i curiositats:

• Una col·lecció de tasses de té d’arreu del món, de les quals, miraculosament, cap és robada, sinó d’amics, comprades o regalades.
• Un cementiri privat, per acostumar-se a lo inevitable.
• La gallina dels ous, d’on treuen els fons del museu.
• Comentaris als llarg de la barra del bar particulars: pels borratxos i pels despistats (traduït al cristià , “Atenció! Quan l’interruptor principal estigui deconnectat, els elements senyalats estàn sota tensió”, gràcies per la traducció Helena!)
• I alguna que altra escultura.

museu_fogon

Salinas-Humahuaca: 2a part

Segon dia d’aquest mini tour. Em llevo a Purmamarca i començo a les 9 del matí rodejant el Cerro de los siete colores passejant pel Paseo de los Colorados, perdent-me pels voltants (expressament) tardo 1h i 20 minuts. El matí és la millor hora per contemplar i apreciar els colors que ofereix la serralada.
L’autobús de l’agència em passa a buscar per l’hostal a les 11 i prenem la ruta en direcció a la Quebrada de Humahuaca, al pujar al bus, em trobo amb un de la terra, en Pere, una alegria poder parlar en català durant aquest viatge.
La Gorja d’Humanhuaca va ser clau en la guerra d’independència d’Argentina, Manuel Belgrano, advocat de professió, comprar un exercit modest per combatre contra els reialistes, per augmentar el seu efecte, vestí de militars els cactus de la gorja per on passem.
Durant el trajecte, a mà esquerra, hi veiem el jacorai maquíssim i molt important arqueològicament per contenir entre els colors que s’hi formen la capa de sediments que provocar el meteorit de fa 65 milions d’anys. La seva forma recorda a la faldilla de les natives, anomenades jacorais.

A Tilcara parem 20 minuts, una pena perquè hi ha unes runes precolombines, un jardí botànic i un interessant museu i la entrada de 10$ val pels tres. Amb aquest temps només ens dóna per veure les runes anomenades Pulkarà, que vol dir fortalesa, i al pujar-hi entens el motiu del seu topònim, al punt més àlgid és veuen els 4 punts cardinals.

El segon stop el fem a Humahuaca on dinem i hi passegem una mica. Tots els carres estan empedrats i les cases són fetes de adobe, uns totxos de fang i palla asacats als sol. És de bon tros el lloc més turístic, tot està pensat per nosaltres: comprar, comprar i comprar. Potser val la pena pel cabildo on hi ha una torre rellotge en la que surt una figura home a escala real de san Francisco Solano (nascut a Barcelona) i cada dia a les 12 en punt surt per beneir als qui passa per la plaça.

Reprenem el viatge de tornada i ens aturem a Maimarà, situat entre Humahuaca i Tilcara. El seu nom vol dir camp d’estrelles o estrella que cau, degut al meteorit que va caure a prop de la zona. Al baixar de l’autobús per fer una foto a la muntanya la paleta del pintor em trobo amb una alegria, una noia del poble em regala un penjoll i un paper amb la seva adreça. Em frego les mans, però la meva il·lusió s’acaba ràpid, ho fan totes les dones locals als gringos, els turistes. A canvi del souvenir, esperen que tu els hi envïis roba o material escolar. Pels que estiguin interessats encara que no hi hagin estat, la direcció que em van donar és

Lorena S. Hilarión

Calle Belgrano S/N

Maimarà, Jujuy

cp-4622

Seguim la ruta i visitem Urquia per veure l’esglesia de san Francisco de Paula, famosa per les seves pintures de l’escola de Cuzco feta pels indígenes. La seva importància es troba en què els hi demanaren que pintessin uns àngels, els indígenes, no sabent què és un àngel, li pregunten als interessats quina forma tenen, naturalment els hi responen que són com els homes espanyols però amb ales. Obedients, els pintors dibuixen la seva visió dels colonials afegint-los les ales. Aquests quadrats són anomenats àngels arcabucers (es veu malament perquè no deixen tirar fotos dintre l’esglesia)

El guia local ens comenta el significat de l’edifici de l’església, la torre simbolitza l’home, la finestra del centre de la façana, la dona i el mur, la seguretat i unió entre ells.

A la plaça mateix en Pere compra una bandera, la bandera wipala i representa la diversitat cultural dels poble sudamericans, és el símbols del Collasuyos (colla: senyor, eminència; suyo: poble).

L’última parada la fem a la plaça de Jujuy on només ens dóna temps d’entrar al parlament on es troba la primera bandera nacional civil d’Argentina.

purmamarca_humahuaca

La bandera nacional civil d’Argentina

La regió de Jujuy va ser constantment invadida, fins a 7 cops, pels realistes volen reconquerir Argentina.
Històricament, el NOA (NorOeste Argentino) va ser una de les regió més important per la independència d’Argentina i Jujuy és la ciutat que patir més les conseqüències, sent un lloc de pas natural per les tropes espanyoles provinents de Bolívia i Perú. Manuel Belgrano, per defensar-se dels atacs constants va demanar a tot el poble de Jujuy que es retires fins a Tucumant, no deixant res al seu camí, és l’animenat èxode jujeny (viquipedia). Gràcies a aquesta gesta, les tropes de’n Belgrano agafaren molta confiança. En agraïment al poble, Belgrano dissenya al 1816 la Bandera d’Argentina i la regalà als “jujenys”. L’actual és va crear 4 anys abans per l’exercici militar.
Anys més tard es discutí quins dels dos estandarts representava la nació, deixant aquesta com a Bandera Nacional Civil, al no entrar mai en combat es conserva l’original.
Actualment també és l’escud de Jujuy, curiosament Argentina té moltes regions que encara no en tenen.
Simbolisme de la Bandera Nacional Civil:

• El gorro “frigio”, ve de França, d’on treuen els ideals propis de la revolució francesa, sent el poble que es subleva, igual que els argentins.
• Les mans sobre el pal és el poble aixecant les seves armes per la llibertat (el barret francès).
• El sol creixent simbolitza que està naixent una nova nació.
• El lleuré, la victòria.
• Els llaços vermells, el federalisme.
• Pels colors blans i celest… és llarg d’explicar.

Salinas-Humahuaca: 1a part

L’últim vaitge que faig pel NOA (Nord Oeste Argentino) i el planifico en dos dies.
Aquest cop ens ha tocat anar amb una forgoneta per ser només 4 els interessats. El conductor-guia es diu Marcelo i ho ha fet molt bé.
Aquesta jordana segueix un mica les vies del Tren de la Nubes, i gaire bé tot el tram serà sense esfaltar. És de camí de carro perquè sinó, l’asfalt, duraria dos telediaris en època de pluja. A més, hi passen la óstia de camions (potser exagero una mica, però n’hi ha forces) i és perquè les muntanyes per on anem són molt riques en borax (usat per les bases de les paelles) i líti (per les bateries de mòbils i càmeres).
Una curiositat és que el líti és molt corrosiu, i els camions-cisterna van amb un cotxe davant obrin-los pas i, cada cop que et creues amb un d’ells, et fan un senyal amb la mà indicant-te el nombre de camions que el precedeixen, perquè actuïs amb la conseqüent precaució. Lògicament, la gent que no és de la zona, quan veu aquest senyal, no sap què pensar. Ara esteu avisats.
Seguint amb el vaitge, sortim del Valle de Lerma, que és on està ubicada Salta i ens dirigim a la Quebrada del Toro. Com ve sent de costum, hi ha dues teories pel nom Toro, la primera és que turu significa sediment en quetchua (la llengua Inca), l’altre és pel soroll que fa el riu al estiu.
Al llarg del camí ens trobem amb moltes creus als pics de les muntanyes, i era on els indígenes veneraven a la pachamama (mare terra) donant-li ofrenes com tabac, menjar, fulles de coca… per agrair el què la terra els hi ha donat. Els colonials, per implemtar i convertir-los a la seva religió, allà on veient que els locals ofrenaven, ells hi plantaven una creu, fins i tot a molts punts hi ha per fer el via crusis.
La primera parada important la fem a Tastil i a 5 minuts en cotxe hi ha unes runes inques molt importants. Tasti significa pedra que sona en cursa, llengua prèvia al quetchua i es refereix al quars  però carbonitzat, únic i que al picar-hi dona una nota. Posat en forma de xilofon sona força bé.
Al midgia el conductor ens dòna dues alternatives per dinar, San Antonio de los Cobres o seguir 30 km més i menjar en un poblet perdut  en direcció a les Salines anomenat Mojon. Optem per la 2a opció i encertem. Dino per 25$, tres empanades, cazuela con llama, sopa de verdures (aquí la sopa es pren al final o de segon plat) i de postres m’arrisco i demano anchi (farina de blat de moro barrejat amb aigua, llimona i sucre, força bo).
Passada la digestió arribem a las Salinas, un mar de sal que abasta 525 km quadrats, impressionant. Buenos Aires té 195.
Durant el camí hem vist vicuñas, llames i burros.

En direcció a Purmamarca passem per la Quebrada de Lipan.

Arribo a Purmamarca a les 5 de la tarda i aprofito l’hora que em queda de sol per mirar les vistes des d’un pujol anomenat polito.
Tot i que tinc sort i estic sol en una habitació per 8 persones, no recomano gaire l’hostal on dormo, principalment per la dutxa que està està dintre el lavabo sense cap mena de separació, ni de plat de dutxa. Ara bé, és el lloc més barato 25$, i la resta d’habitació interiors a la casa tenen bona pinta.
Sopo al poble en el lloc que em fa més gràcia, haig de revisar la meva definició de gràcia perquè menjo totalment sol i el cambrer em fot un pallissa d’història d’Argentina, Jujuy i una mica de religió i, a més, catòlica tremenda. Passo per caixa, 30$ per un pizza i un litre de birra, que de moment totes les pizzes que he provat són iguals i no valen res.
Vaig a dormir, demà seguiré…

salinas_purmamarca